Sobre un lleu prestatge de fusta, una ràdio antiga, de les de làmpades per escalfar, posava ritme a la tarda amb les notes familiar de l’Indian Summer, sintonia d’entrada pel consultori de la Senyora Francis, un programa d’èxit entre els cinquanta i els seixanta. Sí, Glen Miller marcava el compàs de les puntades de la meva mare quan, un cop enllestida la feina de la llar, cercava la llum perfecta al cosidor, una habitació específica de casa, per, sovint, més gaudir que treballar. Perquè la meva mare estimava la roba, l’agulla i el fil; estimava cada puntada, cada trau, cada repunt; estimava cada embastat, cada botó, cada plec. La llum de la tarda entrava sense ombres per la finestra fins al taulell de la vella Singer, la seva màquina de cosir; ella, segons la feina, treballava a la màquina o a la taula rodona, melic estratègic de tota la cambra.
Jo era molt petit quan em posava al seu costat per fer els deures. Ocupava una breu porció de la taula i escampava amb prudència totes les meves eines. Ella, pacient i en silenci, escoltava la ràdio i m’observava: seguia la meva mà esquerra recargolant cada lletra, i també la meva llengua, girant i girant sobre els meus llavis quan, inquieta, acompanyava el meu esforç; seguia la meva incipient lectura i somreia quan s’adonava del progressiu augment de la velocitat de les paraules; i també seguia el meu gratar de cap quan alguna pàgina d’operatòria matemàtica esdevenia rebel de solucionar. Jo la mirava, ella em mirava i, sense gaires paraules, premiava els meus somriures d’èxit amb els seus somriures.
Una tarda, admirat per la precisió de la seva feina i el gaudi que li comportava, vaig embadalir-me mirant-li els dits i el pas repetitiu del fil roba amunt i roba avall. Ella, gairebé sense mirar-me em va dir.
– Que potser… t’agradaria provar?
– Vols dir mare.
– Per què no? De veritat, no és tan difícil. Segur que en la teva operatòria n’hi ha operacions amb més dificultat que donar quatre puntades a un retall de roba.
– Doncs tens raó, per què no? Deixa-m’ho provar.
La mare va cercar un retall de roba i el va posar sobre la taula, a sobre, un bri de fil i una agulla.
– La primera feina que hauràs d’aprendre serà la d’enfilar l’agulla.
– No ha de ser massa difícil. T’he vist fer-ho i a tu et surt en un tres i no res. Suposo que a mi em costarà una mica més però…
– Segur que sí, apa, prova-ho!
Les rialles de la meva mare eren de cotó fluix. Em veia traient fum, llepa que lleparàs el bri de fil, en lluita aferrissada amb el maleït forat de l’agulla, que ja em diràs per què caram l’han de fer tan petit; i ella sense parar de riure. Però les rialles eren de cotó fluix, no feien mal, s’encomanaven i, a l’instant, veient com era d’impossible la meva empresa, qui no parava de riure era jo; aleshores, el seu riure m’embolcallava i, sense adonar-me’n, era jo qui acompanyava el seu cascavell amb el meu.
– Dóna-m’ho, ja ho faré jo, que veig que no pots.
– Tu ja ho sabies que no podria.
– Però també sabia que ho havies de provar. Totes les feines tenen la seva dificultat i, de la meva feina, aquesta d’enfilar l’agulla n’és la més petita.
D’una revolada ja m’havia dit que la seva feina no era tan fàcil com jo pensava. Aleshores, els seus dits varen volar per sobre l’agulla i, per art de màgia, un cop passats per sobre, ja eren a l’altra banda amb l’agulla enfilada.
– Apa, té, prova!
– Gràcies, mare.
I la prova va començar com una festa: ara una puntada, i un somriure, i una altra puntada, i una riallada; una altra puntada i era jo qui somreia, i una altra, i era jo qui feia la riallada. Tarda màgica: música a la ràdio, llum de tarda i de tardor entrant per la finestra i il·luminant l’estança, la meva mare rient i jo… acompanyant-la.
Les portes eren obertes, no calien claus, ni panys. Aleshores, la festa de somriures i rialles es va aturar per un moment en sentir una veu coneguda que entrava per la porta. Era la nostra veïna amb la seva filla gran: cares conegudes, veus conegudes, somriures familiars, afectuoses mirades, que de seguida varen solidaritzar-se amb la nostra festa de llum, música i rialles, testimonis d’un marrec, amb fil i agulla, donant puntades a un retall de drap.
– Mira-te’l, que eixerit! –va dir la veïna.
– Has vist! –vaig respondre jo sense mirar-me-la, no fos que em cosís un dit.
– Quinito! –em va dir la seva filla amb una xanxa preparada.
– Digues! –vaig dir jo ple d’un orgull especial com aquell que aconsegueix una fita impossible per la resta.
– Saps que els hi passa als nens que cusen?
– No! Què vols que els hi passi?
– Que els cau la tita!
A mitja puntada vaig esborrar els meus somriures. la mare seguia somrient, també la veïna, i també… la seva filla que afectuosament em despentinava els cabells.
Vaig recuperar l’operatòria, el llapis la goma i la reflexió. La mare, la veïna i la seva filla varen parlar… no sé de què. Jo vaig fer que comptava i, dissimuladament, em vaig passar la mà per l’entrecuix. Uff!! Quina sort, la tita… seguia allà!