La història del Castell Comte de Valltordera 

Aspecte actual del castell vist des del Pavelló dels Països Catalans.

A l’entrada de Tordera hi ha un castell. Ara té les portes tancades, però darrere d’aquestes hi amaga molta història. Hi amaga lluites de cavallers que es disputaven la mà de la princesa i de les quals gaudien centenars d’espectadors. Hi amaga músiques que et feien aixecar de la cadira per ballar fins la matinada. Hi amaga grans actuacions que et transportaven a segles enrere. Hi amaga tanta vida, que tot i amb les portes tancades desprèn uns records de diversió i festa, però també de molta feina. I és que es tracta d’un castell poc convencional. Tot i ser construit l’any 1983, en creuar-ne les portes et trobaves a l’època medieval.

Anys enrere aquella mateixa entrada al poble era plena de turistes. Sorprenia i segueix sorprenent tot el que es duia a terme en aquelles quatre parets (o més ben dit, moltes més que quatre). A dia d’avui no hi ha ningú esperant per entrar-hi, però en queda molta memòria i vivències per explicar. És impossible explicar-les totes, però aquest reportatge n’exposa algunes.

CREACIÓ i SOCIS

El Castell Medieval Compte de VallTordera va ser inaugurat el juny de 1983. Mitjans com El Periódico van publicar la seva obertura. El Director General de Turisme de la Generalitat, Ramón Bagó, junt amb personalitats conegudes del món de l’espectacle hi van ser presents. Això demostrava una envergadura important. Pretenia imitar un castell que hagués estat construït a l’època, i és per això que les activitats que s’hi feien t’hi transportaven.

Aquesta idea tan innovadora va sorgir de quatre socis, tots ells immersos en el negoci del turisme. Un d’ells era de Pineda, un altre de Lloret, un de Calella, i el darrer de Tordera. En el moment inicial, tots ells van adquirir una quarta part del castell. Va ser uns anys més tard quan un únic propietari (el mateix que posseeix HtopHotels), va comprar el 25% de cada un dels propietaris, convertint-se així en l’únic. Actualment la seva filla n’és la responsable, però no s’ha pogut contactar amb ella per participar en aquest reportatge.

La veritat és que a Espanya ja existien altres castells del mateix estil amb un aspecte semblant i on es reproduïen (amb petites diferències) les mateixes activitats. Tots pretenien, al final, crear un ambient que imités l’època medieval i transportar-hi els turistes de la manera més realista possible. Però va ser el de Tordera el primer que va portar aquesta experiència a la Costa Brava. Un d’ells se situava a Mallorca, però a dia d’avui també té les portes tancades. Temps més tard també se’n va construir un de semblant a Benidorm, que sembla inactiu. És el de Tenerife el que segueix en funcionament. El mapa que hi ha a continuació situa els diferents castells de la península i també els dos que se situen a les illes.

ACTIVITATS

Però dins del castell, què hi feien realment?

Quan algú hi entrava, rebia un primer contacte amb l’època, i és que el castell també comptava amb la figura d’un comte i comtessa que t’obrien la porta.

Es posaven tant en el paper que fins i tot diversos visitants s’havien cregut que Tordera comptava amb aquestes figures de manera no fictícia.

Adam (clica per conèixer la meva història)

Va començar a treballar al castell quan només tenia 16 anys, i als 20 ja es va convertir en el comte del mateix. La seva tasca era rebre els clients, saludar-los junt amb la comtessa, i després que els cambrers col·loquessin els visitants al pati d’armes, el comte i la comtessa feien la cercavila (desfile) oficial. Definien els guanyadors dels jocs i iniciaven els tornejos (els cavallers lluitaven o bé per guanyar la mà de la filla del comte o per una dama del mateix públic). Al saló de ball el comte i la comtessa també obrien el ball amb un vals.

Els cambrers et col·locaven al pati d’armes, i tot ja estava preparat perquè pogués començar l’espectacle. Una cercavila de comte i comtessa iniciava el torneig entre cavallers, que lluitaven per guanyar la mà d’una dama. Aquesta podia ser actriu, o, per fer participar més als visitants, es podia escollir una dama del mateix públic. Un menjar copiós servit com es feia a l’època medieval permetia reprendre forces per continuar amb les activitats. La jornada acabava amb un ball de saló i orquestra que els comtes iniciaven amb un vals.

Els primers anys la programació no comptava amb aquest ball, però amb un canvi de director es van començar a introduir concerts d’alguns grups musicals i finalment ja el ball flamenc per al públic. Amb tots aquests actes, l’experiència medieval estava present en tot moment, i no acabava fins que es sortia del castell.

Però això era només el que es veia quan les portes estaven obertes al públic, entre els mesos d’abril i octubre (en aquests mesos consistia la temporada alta del castell). Darrere de tota aquesta exhibició hi havia una preparació prèvia important que durava mesos (els d’hivern). Principalment, s’havia d’entrenar els cavalls, que eren l’ànima del castell i una part essencial de la funció. Però aquests mesos també eren essencials perquè els treballadors es preparessin i per poder fer canvis en l’obra, evitant així repetir-se amb altres temporades. Aquest temps també era necessari per poder confeccionar els vestits, fer una prèvia organització d’esdeveniments…

Al castell hi treballaven una seixantena de persones. Encara que alguns van ser sempre els mateixos, se n’anaven incorporant de nous. Es necessitava molt personal perquè una empresa de tal dimensió com era el castell pogués funcionar bé. I evidentment una bona organització també era essencial, per això es distribuïen en diferents departaments: Els que treballaven al menjador (bàsicament, els cambrers), els que confeccionaven tota la part de l’espectacle (des dels actors fins a la costurera que els feia els vestits, passant per aquells que cuidaven els cavalls), els músics i ballarins (l’orquestra, els especialitzats en ball de saló, etc.), els que treballaven a la cuina (a vegades per alimentar centenars de persones) i els que formaven la part d’administració (portaven tota la part de comptabilitat i comercial).

TREBALLADORS-PLANTILLA

Paquita Orellana: (clica per conèixer la meva història)

La Paquita va treballar al castell durant 22 anys. Era l’encarregada de fer tots els vestits, inspirant-se en pel·lícules d’ambientació medieval (sobretot angleses). Recalca que treballava molt, fins i tot durant els mesos que no entraven dins la temporada, degut a la gran quantitat de vestits que s’havien de cosir (i de rentar). Recorda amb gran nostàlgia el seu paper al castell, i quan hi passa per davant li desperta moltes emocions. Guarda estima a tots els treballadors i als caps.

En general eren fixes, però la plantilla de cambrers podia augmentar o disminuir en funció de la quantitat de persones que s’esperava rebre. Tots hi anaven a fer hores quan es convocava un esdeveniment multitudinari, perquè amb tanta gent, es necessitaven desenes de persones que servissin.

Construir el castell va suposar crear llocs de treball pels ciutadans de la vila. Pràcticament, tots els treballadors de la banda de restauració (cuina i menjador) eren torderencs. Ara bé, els actors que feien l’espectacle venien de fora (en un principi almenys, fins que es va ensenyar i entrenar a gent d’aquí). Alguns d’ells ja havien treballat a aquells castells mencionats més amunt, cosa que els donava experiència per ensenyar a lluitar com a l’època medieval. D’altres eren fills de grans especialistes de doblatge que venien de Madrid. I tots ells complien els requisits bàsics que es demanaven per poder fer l’espectacle: sabien muntar a cavall i saber actuar perquè tot això fos creïble.

José Muñoz Baena: (clica per conèixer la meva història)

En José va treballar al castell durant 34 anys, exercint de cap de l’espectacle. Es dedicava a preparar l’espectacle de temporada (que podia durar entre sis i vuit mesos). Destaca que els cavalls eren l’ànima del castell, i per això dedicaven moltes hores a preparar-los tan físicament com mentalment (ja que s’exposaven a una situació de gran públic i molt soroll que els podia molestar). Els actors també invertien moltes hores en la seva preparació, i tenien uns dos mesos per preparar la següent temporada. Recorda quan es van passar més de 14 hores gravant vídeos perquè hi havia anat una coneguda televisió nacional, fet que quasi acaba amb la presentadora caient del cavall que la portava (tot i que només va ser un ensurt). També destaca el bon ambient que es formava al castell i, per tant, en guarda un gran record. Descriu el seu pas pel castell no com una feina, sinó com “una forma de vida”.

Tots els treballadors entrevistats per aquest reportatge destaquen el bon ambient que hi havia entre ells. Ho resumeix molt bé la Gemma Bosch que va passar per moltes seccions dins el castell fins acabar dirigint-lo.

Gemma Bosch: (clica per conèixer la meva història)

La Gemma va treballar al castell des dels 16 anys, i de fet no va tenir cap altra feina. Va començar sent ajudant d’oficina per acabar sent la directora, passant també pel departament de comptabilitat. “La meva vida ha sigut pràcticament el castell”, i és que, ara, quan hi passa per davant, sent una gran tristesa de què estigui tancat. 

Recalca el gran grup d’amistat que s’havia forjat amb els treballadors, que es notava tant en dies corrents de feina, com quan portaven l’espectacle fora i havien de conviure. També menciona que durant l’espectacle es produïen accidents (degut a què era perillós), i a partir d’aquests encara es notava més lo units que estaven.

DIMENSIONS I TURISME

El castell era una opció innovadora i creativa que atreia centenars de turistes (també visitants del poble, però la gran majoria d’espectadors venien de fora). Acollir tants turistes no era cap problema per les immenses dimensions del castell: al principi hi podien entrar unes 1000 persones, i anys més tard, fent-hi canvis, n’hi van arribar a entrar 1300. Aquestes magnituds encara feien que s’assimilés més a l’època medieval.

Anar al castell era una de les activitats que els turistes escollien en les seves vacances. Un treballador vestit de cavaller anava als hotels per cridar-ls-hi l’atenció i així rebre més visites. Amb la petita mostra que els feia, ja quedaven intrigats per conèixer el que s’hi feia realment. Però el funcionament del turisme va canviar i va afectar els negocis implicats. Es va produir un abans i un després quan en comptes de contractar activitats soltes, els turistes van començar a contractar paquets tancats que els confeccionaven les agències.

Aquell cavaller que s’anava a promocionar als hotels ara havia d’anar a les agències de viatges que creaven aquests paquets. A partir d’aquí el castell es va començar a centrar a proporcionar activitats al migdia, a dirigir-se a la tercera edat… Va diversificar el seu públic, i inclús els mesos de temporada alta van començar a difuminar-se.

A l’hivern també es treballava a ple rendiment: s’hi feien sopars, dinars d’empresa, excursions per la tercera edat… així s’evitava ser tan dependent d’un turisme que cada vegada era més difícil de captar. No s’hi feien les lluites ni l’actuació sempre, però s’utilitzava el castell per fer-hi altres activitats i rebre altres tipus de clients.

LA VALORACIÓ DELS CLIENTS 

A grans trets, un 95% dels visitants sortia content de tal experiència. Et podia transportar uns 500 anys enrere des del moment en què trepitjaves la recepció i els comtes t’estava esperant. Les lluites semblaven reals i el ball final t’acabava d’introduir en un temps fictici, però que allà dins semblava autèntic i present. Tot aquell qui hi entrava, en major o menor mesura, quedava sorprès. S’admirava que es pogués rebre a centenars persones i que això no n’afectés la qualitat. Se’ls servia un menjar bo, se’ls saludava de manera característica, i tothom podia gaudir de l’espectacle i del concert. I és que així, és clar, ningú quedava indiferent quan en sortia.

Ara bé, la queixa recorrent de les persones era la calor que hi feia. Però no es podia canviar la temperatura, ja que fer-ho hagués afectat els cavalls. Posar aire condicionat hagués millorat l’experiència dels visitants, però hagués suposat un canvi molt brusc per aquests animals. De tota manera, encara que això no fos confortable pels turistes, era només un petit comentari que no passava per alt la resta de l’experiència.

LA PANDÈMIA I FINAL

Aquesta experiència va acabar definitivament amb la pandèmia, que va suposar el final pel castell. Ja hi havia hagut canvis en el funcionament del turisme, però els últims anys van comportar el tancament del recinte. Amb la incertesa del moment i les decisions que s’esperaven del govern, es va aturar tota mena d’activitat i tots els treballadors es van donar de baixa. D’activitats de l’època medieval no se n’han tornat a fer més. En el moment en què es va poder reprendre tot tipus d’activitat de manera legal, es va cridar als treballadors del castell per acomiadar-los definitivament. No se’n coneixen les expectatives de futur, però es pot intuir que si es volgués tornar a obrir hi hauria d’haver una preparació prèvia de l’espectacle per posar-ho tot en funcionament, tractar amb uns cavalls desentrenats, etc. I si la reobertura fos a curt termini, aquesta preparació ja s’estaria fent. Així que es pot confirmar que a curt termini no es reprendrà l’activitat, però no es pot afirmar res a llarg termini.

Els últims anys el Castell ha acollit festes i esdeveniments molt allunyats de les activitats que s’hi feien abans; des de festes de cap d’any a parcs temàtics del terror. Han estat (i són) fets puntuals que han tornat a omplir el recinte d’una manera molt diferent a com es feia anys enrere. Res relacionat amb la intenció amb què s’havia construït el castell: que quan s’hi entrés, et trobessis en l’època medieval. Ja no s’hi han fet més lluites de cavallers ni més balls de saló. Ja no hi ha ningú a la porta esperant a rebre els visitants. I ja no hi ha visitants esperant per entrar-hi. Ara ja només queden les anècdotes i el record d’un castell que transportava, i qui sap si queda l’esperança que torni a funcionar de la manera que tots coneixíem.

Si has estat al castell i tens anècdotes per explicar, deixa’ns un comentari. El reportatge en paper també inclourà la teva història.

No s’han trobat comentaris.

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *